TEXT GUANYADOR: El Flamenc, de Núria Tort Armengol

Torna al bungalou, apropa la targeta de càmping de luxe al pany i observa com li tremola la mà fins que s’encén un pilot verd.

Empeny la porta corredissa i un reflex sobtat a la vidriera l’encega. Es gira, molesta, i troba un flamenc inflable, arrepapat a la gespa dels veïns amb el seu ventre de dònut gegant. La bèstia alça el coll amb arrogància i se la mira de gairell. A l’ull esquerre, hi té incrustat un simulacre de pedra preciosa, una joia que li injecta succedani de vida.

Entra a la cabana, obre la nevera, agafa un quinto i s’asseu a la terrassa. Deixa el mòbil sobre la taula. Ha d’esperar veredicte. Si fos ella qui truqués a la família de les nenes seria diferent. Sense adonar-se’n, mormola arguments a favor seu: eren dues en un patinet, anaven descalces, anaven de pressa, han sortit sense mirar d’una cruïlla. Se li escapa remugar «crec que anaven tan de pressa com jo», però de seguida es corregeix, «jo anava lenta».

Fa un glop de cervesa, es fixa en el bec afilat del flamenc i sent la seva mirada severa. S’aixeca i se’n va a fer un tomb.

Mentre camina sense rumb, reflexiona que, encara que la culpa sigui d’algú altre, ella haurà de dur tota la càrrega. Deixa’t estar que anessin en banyador o sense casc. Si ella les aixafa, no s’ho treu de sobre. Encara que sigui culpa d’elles. Males pècores.

S’ajup al camí i examina els sotracs instal·lats a terra per garantir que els vehicles redueixin la velocitat. Repassa les cruïlles, totes idèntiques. No recorda de quina de les venes escarransides que alimenten l’artèria principal ha sortit el patinet. Nega amb el cap: passejar per l’escena del crim és una pèssima idea. Se’n torna a la cabana, agafa un altre quinto i s’asseu a la terrassa.

Quan es fa vespre, el flamenc encara no l’hi ha tret l’ull de sobre. Ella comprèn que formarà part, per sempre, de la vida d’aquelles nenes. Serà la dona que les va atropellar en un càmping quan eren petites.

Beu en silenci, a les fosques, mentre els ganivets del sopar esquarteren barbacoa a les cabanes del voltant. Quan ha vist que les nenes s’alçaven pel seu propi peu de sota la roda del cotxe, ha tret un tiquet vell del Bon Preu de la guantera i hi ha anotat el número de mòbil. Ara rumia quines dades personals inclou un tiquet: xifres de la targeta de crèdit, cognoms, targeta client.

Passada la mitjanit, entra al bungalou, plega la roba, la fica a la bossa i tanca el bungalou.

Avança sigil·losa fins al jardí del davant. S’encara amb el flamenc. Agafa un ganivet brut de restes de carn rostida de la taula dels veïns i el clava a la goma amb un moviment sec, un cop, dos. L’aire s’escapa en un xiulet llarg i agònic. La pell rosada de PVC es rebrega, vençuda, sobre la gespa.

Ella arrossega els peus cap a la sortida, conscient que l’ull del flamenc encara refulgeix sota la lluna.